Han passat alguns dies des del tancament de la
televisió, però això no vol dir (ja ho voldrien uns quants) que haguem
desaparegut del mapa. Ben al contrari. Ni perdonem ni oblidem, i mantenim
intactes la força i el coratge per denunciar, una vegada més, el tancament
absurd, irracional i desproporcionat del que era el mitjà de comunicació de
referència de L’Hospitalet.
I reprenem la nostra activitat obligats,
aquest cop, pel post que el portaveu d’ICV-EUiA a l’Ajuntament, Alfonso
Salmerón, ha penjat al seu blog. Ell diu que s’ha pres uns dies abans
d’escriure’l. Nosaltres, cregueu-nos, també. Hem agafat aire i, una vegada més,
i per dir tota la veritat i res més que la veritat, heus ací unes paraules.
Al primer paràgraf del seu text parla de “la
necessària reformulació dels mitjans de comunicació local”. I des de quan se
suposa que és necessària? ICV-EUiA
governa en coalició amb el PSC a L’Hospitalet des de fa més de quatre anys. Sí,
sí, ho heu llegit bé. Més de quatre. Però en tot aquest temps, mai, mai, mai no
han plantejat cap canvi del model. Per si hi havia cap dubte: mai. Ha estat
arran de l’anunci del tancament per part del PSC que, talment com si haguessin
rebut una il·luminació divina, ens anuncien que reformular els mitjans era
“necessari”. Caram.
Tercer paràgraf. Diu el senyor Salmerón que l’alcaldessa es va
equivocar en no plantejar a l’equip de govern, per tant, també a ICV-EUiA, el
tancament definitiu de ràdio i televisió. I comença el següent paràgraf tot
proclamant que “vam anunciar que no donaríem suport a aquesta mesura” A quina mesura
es refereix el senyor Salmerón? Perquè a la de tancar la televisió, i tant que
hi van donar suport. El senyor portaveu es mou (i som generosos en el
diagnòstic) entre l’ambigüitat. Ho ha fet des del primer dia i ara, quan se
suposa que s’ha donat un temps per donar la seva versió dels fets, quan ha escrit
un text que volem pensar s’ha repassat més d’una vegada, resulta que encara
juga al gat i la rata.
Continuem que arriba un moment important, el de la defensa de
l’honestedat de Salmerón&Esteve. Diu el portaveu que “les nostres línies vermelles passaven
per no acomiadar a (sic) cap treballador municipal”. Però el cert és que el senyor Salmerón, en el seu
discurs del ple del dia 2 de desembre, va dir que el seu grup no aprovaria uns
pressupostos que suposessin la pèrdua dels llocs de treball dels treballadors
dels mitjans públics. Tal qual. Està enregistrat. En cap cas va parlar de
treballadors municipals. Ens va posar a tots al mateix sac. Sense matisos.
En el desenvolupament del seu
argumentari respecte a aquesta qüestió, arriba un dels moments més tragicòmics
del text (paràgraf 8)
“Mirat amb perspectiva, segurament hauria d’haver estat més explícit en precisar les nostres línies vermelles, en comptes de donar-les per sabudes per tothom. Si ho hagués fet així ningú no hagués pogut utilitzar les meves paraules fora de context com sí s’ha fet després. Les meves paraules probablement van generar l’expectativa de (sic) que podríem evitar-ho tot”.
Senyor Salmerón. No
es tracta de ser explícit o de generar expectatives. En aquesta vida, tots som
esclaus de les nostres paraules. Però un polític, encara més. I si li
enregistren el que diu, molt més. Vostè no va tenir un problema d’explicicitat,
si se’ns permet el terme. El seu problema és que anava “pujadet”, que volia
quedar bé de cara la galeria i que es moria ganes de fer-se valer ara que són
necessaris dins del govern. Per això es va erigir en el defensor de la classe
treballadora. Només li va faltar cantar “la Internacional”. I enmig d’aquest
clima, es va envalentonar i va dir que aquí ningú no anava al carrer perquè en
cas contrari el pacte de govern es trencava. I què ha passat després? Doncs que
s’ho ha hagut d’empassar perquè, sí senyor Salmerón, li anava la poltrona. I
ara no ens vulgui fer veure problemes d’interpretacions, ni expressions
descontextualitzades. Ja sabem que aquest és el gran argument utilitzat per
tothom a qui retreuen un determinat discurs en un moment donat. “És que està
tret de context”. Res de res, senyor Salmerón. Vostè es va comprometre a una
cosa i després va fer la contrària. Vostè sabrà per què. Però no enganyi.
Tingui decència i no enganyi més.
Al llarg del seu
text el senyor Salmerón també s’esforça a deixar clar que mai no es van
comprometre a mantenir el contracte amb Lavinia, l’empresa que prestava el
servei de la televisió pública. I té raó. Per tant, no s’hi esforci senyor
Salmerón. No deixi entreveure que algú li ho ha retret. Almenys, cap dels
treballadors. No maregi la perdiu anant per aquí. Algú podria interpretar-ho
com un intent de desviar l’atenció.
En aquest sentit, però, coses interessants: el portaveu justifica que
els 40 treballadors i treballadores de la tele se n’hagin anat a la cua de
l’INEM. Això és el que diu: “no és el mateix el cas de la ràdio que el de la televisió, ens agradi
o no, no és el mateix. Els treballadors de la ràdio pertanyen a una empresa
municipal, tenen una relació laboral amb una empresa de l’Ajuntament i és
l’Ajuntament qui respon directament per ells; per contra, els treballadors de
la televisió són treballadors d’una empresa a la que degut (sic) a la crisi, es
decideix no renovar-li el contracte”.
Al respecte, diverses
qüestions. Una, si ho voleu, de caire ideològic. Nosaltres pensàvem que les
formacions d’esquerres, i les que estan més a l’esquerra especialment, eren
formacions que lluitaven per conservar els llocs de feina, amb independència de
la seva estructura jurídica d’origen. Però aquí ha quedat molt clar que només
s’ha treballat per evitar l’atur dels treballadors municipals. És possible que
estiguem nosaltres equivocats. És possible que haguem sobrevalorat els
discursos tradicionals de les esquerres. Però si no és el cas, llavors la cosa
canvia. Llavors, el que ha fet ICV-EUiA de L’Hospitalet és una vergonya per a
aquells que els voten i hi creuen. I parlem amb coneixement de causa. Més d’un
dels seus simpatitzants s’ha adreçat a nosaltres per demanar-nos disculpes. Tal
qual.
Que quedi també molt clara una
cosa: aquest model de televisió, pel qual es delegava en una empresa privada la
seva gestió, no va ser aprovat pels treballadors, no és el model escollit pels
treballadors ni, per descomptat, és el model que hauríem volgut els
treballadors. Entre altres coses perquè no som tontos, i sabíem que, arribat el
cas, érem la part més dèbil. Així ha quedat palès. Sabíem que ningú més que
nosaltres no ens defensaria. Però amb el que no comptàvem és que seria ICV-EUiA
qui ens posaria la soga i ens faria caure.
I un darrer apunt, però no per
això el menys important. Ja ho hem dit abans però convé remarcar-ho. ICV-EUiA
no va proposar mai que els treballadors de la televisió deixéssim de pertànyer
a una empresa privada per passar a formar part de la Farga. Mai, en els més de
quatre anys que fa que governen amb el PSC. Ergo, ja els anava bé el model.
Parla també Alfonso Salmerón de
la moció, a la qual ell anomena “maleïda”. És clar, maleïda per a ells, perquè
els va retratar. La cosa és molt senzilla d’entendre. Acabat el ple del 2 de
desembre, el senyor portaveu aconsella als treballadors de la televisió que
presentin una moció per demanar que, mentre no es reformuli un nou model de
mitjans, la televisió mantingui les seves emissions. Una proposta coherent que,
de fet, i al nostre entendre, s’hauria hagut d’adoptar des del primer dia
perquè hauria permès una transició més tranquil·la i molt menys traumàtica.
Però al ple del 20 de desembre,
ells, que la van proposar, hi van votar en contra. Ho justifica el senyor
Salmerón tot dient que era tècnicament inviable. Reproduïm el que diu perquè és
important aclarir coses:
“quan vam contrastar que tècnicament era inviable aquesta pròrroga, ho vaig traslladar personalment i conjuntament amb el portaveu del PSC, al president de la Federació d’Associació de Veïns, (allò que ell ha anomenat després com a pressions), i al comitè d’empresa de la televisió, al qual li vam oferir mantenir una taula de diàleg després del 31 de desembre per obrir una borsa de treball per a que els actuals treballadors de l’empresa tinguéssim preferència si un cop definit els nous mitjans, la Farga necessités incorporar alguna persona”.
Un polític no pot
actuar a impulsos ni tractar la ciutadania com si fossin conillets d’índies. Si
el senyor Salmerón tingués dignitat política, hauria d’haver dimitit des del
segon primer després d’haver votat contra la moció, bé perquè s’ha revelat com
un gestor ineficaç en proposar una solució impossible a un determinat problema,
bé perquè ha actuat de mala fe, o bé perquè ha estat un complet imprudent.
Sigui com sigui, als treballadors i treballadores els va generar unes
expectatives legítimes que després van anar a norris. I el que és pitjor, va
erosionar i posar en l’ull de l’huracà la Federació d’Associacions de Veïns de
L’Hospitalet.
En efecte, el
senyor portaveu demostra no haver-se assabentat de res (o potser ho fa veure,
vés a saber) quan diu que el president de la Federació d’Associacions de Veïns
de L’Hospitalet va interpretar com a “pressions” la conversa en què se li va
explicar que la pròrroga de la televisió era inviable. Senyor Salmerón, parli
amb el president de l’entitat. Potser ell li explica de quines pressions
parlava. No venien pas de vostè, cregui’ns.
I per cert. Això de
la borsa de treball és un brindis al sol. A l’hora de la veritat, res de res
perquè ni s’ha concretat, ni s’ha parlat, ni s’ha negociat. Res de res. L’1 de
gener, tots a casa i aquí pau i després glòria.
Anem acabant. Al
penúltim paràgraf, diu el senyor Salmerón:
“Assumim les crítiques, però no podem acceptar els insults ni les acusacions al nostre honor i credibilitat. Si haguéssim actuat pensant en les poltrones com diuen alguns, creieu-me que fa dies que haguéssim llençat la tovallola deixant en minoria al PSC, per ocupar la nostra cadira a l’oposició”.
Així d’entrada, una
contradicció flagrant. Si actues pensant en la poltrona el que fas és quedar-te
al govern i no passar a l’oposició. Precisament perquè no han complert amb la
seva promesa i continuen formant part de l’equip de govern, s’ha dit, en
referència al que ha fet d’ICV-EUiA, que “potser és veritat que les poltrones
del poder són molt seductores”
Dit això, quedi
clar que lamentem els insults que hagi pogut rebre. Els treballadors i
treballadores no n’hem dedicat ni un, almenys com a col·lectiu. Desconeixem si
algú de nosaltres n’hi ha dirigit cap. Si és el cas, li demanem disculpes. Des
del primer dia i fins al final, quan aquest arribi, el nostre discurs serà
sempre coherent, contundent si cal, i, si es vol, dur. Però mai no faltarà el
respecte de ningú. No ho hem fet, no ho fem i no ho farem. No és el nostre
estil. I ho hem demostrat amb escreix.
Desconeixem també
qui haurà pogut dedicar-li acusacions contra el seu honor. No és tampoc el
nostre cas, perquè la crítica a una gestió política no és un atac a l’honor de
ningú, sempre i quan es faci amb respecte i educació, que és el cas.
Ara bé, no ens
parli de credibilitat. Com pot defensar que els en queda, després de tot el que
ha passat?
Creuen els polítics
que els ciutadans, o bé som imbècils, o bé no tenim memòria. És veritat que
sovint ens comportem com fos el cas. Però el cert és que, a nosaltres, no ens
enganyen. El senyor Salmerón no només ha malbaratat la seva credibilitat en el
cas de la televisió. Un exemple. Maig
de 2011. Entrevista al programa Districte 8. En un moment donat, li pregunten
per la pressió fiscal. I ell respon que no es pot apujar l’IBI, que per a les
famílies no hi ha més marge impositiu. I què ha passat? Doncs que una de les
primeres mesures del nou executiu local, del qual ICV-EUiA en forma part, ha
estat apujar aquest impost. Amb el beneplàcit dels socis de govern. Lluís
Esteve ho va defensar, també, a Districte 8. Tot plegat està enregistrat
És veritat que no van
dir que no formarien part d’un govern que apugés cap impost. Però es van omplir
la boca assegurant que només pactarien si podien fer valer el seu programa. I
ja ho veieu. L’IBI no s’havia d’apujar, i això ja és una realitat. I on són
Alfonso Salmerón i Lluís Esteve? A les cadires del poder. De debò creuen
aquests senyors que poden parlar de credibilitat? De debò es creuen en el dret
de sentir-se ofesos quan algú els acusa d’estar ensimismats davant d’una
poltrona? Que actuen de manera que es pugui pensar una altra cosa?
De totes les coses que Alfonso Salmerón diu en
aquest escrit que pretén ser un descàrrec i que, en realitat, encara el deixa
més mal parat, n’hi ha una que és una veritat com un temple. Aquest ha estat un
“procés desgraciat”. Doncs sí. Ha acabat amb la feina de 40 persones honestes,
increïblement treballadores i professionals, que mereixien un final millor i
també, a la vista està, uns gestors públics millors.
Molt bon any a tothom. Tornarem.
